A la consulta sempre hi tinc mocadors. És un espai on es remouen coses, moltes, i això fa que sovint les paraules s’acompanyin de llàgrimes. M’atreviria a dir que, al llarg de tots els anys que em dedico a la psicologia, la gran majoria de persones m’han demanat perdó per plorar. Potser podria comptar amb els dits d’una mà les persones que no s’han excusat al notar que les llàgrimes corrien galta avall.
No fa falta demanar perdó per plorar
Per què, quan plorem, sentim que estem fent alguna cosa malament? És com que el fet de plorar s’ha associat a la debilitat i el no plorar a la fortalesa. «No ploris» ens han repetit al llarg dels anys. «No ploris, això no és res». «Per això has de plorar?». «Au va, no siguis bleda.»
I aprenem que plorar davant els altres no és desitjable. Perquè demostra feblesa, que no controles. Perquè s’ha de plorar en privat, a soles. Perquè si plores davant els altres vol dir que estàs malament. I llavors les altres persones no saben com actuar davant una persona que no riu.
Plorar ens humanitza
A mi també em passa, jo també m’he sentit i em sento així quan ploro davant les altres persones. Sento que m’haig de disculpar per sentir-me com em sento. Culló, si ha de sortir que surti, no? Tant si és de ràbia, de dolor, de pena o d’alegria.
I llavors hi ha les persones que diuen «és que soc molt sensible», «és que ploro per tot». I ho diuen com si fos dolent. Com si ho haguessin de canviar. Jo penso que és una sort SENTIR així, intensament. I permetre’s. Plorar, a mi, m’allibera. I m’agrada pensar que les persones que ploren davant meu s’estan alliberant. Per tant, res de culpa i res de perdó, beneïda sigui la plorera i beneïdes nosaltres que ens permetem sentir i compartir-ho.
Per més paraules acompanyades de llàgrimes lliscant avall.
