Juliol ja. Ha passat el primer mig any del 2022 i gairebé no me n’he adonat. Si hagués de fer un balanç d’aquesta primera meitat d’any seria que m’he connectat més amb el fer que amb el ser. La casa, els nens, les feines, la parella, la família, les amistats, els estudis… miro enrere i em veig fent malabars per mantenir-ho tot a ratlla, aconseguint-ho en molts casos i en d’altres, en canvi, caient a l’abisme. I mentre feia aquests malabars jo notava que, mica en mica, m’anava enfonsant en un sorramoll del qual no era fàcil sortir-ne. Em sentia sobrepassada.
Adonar-se del caos
No és fàcil adonar-se que la vida se t’està emportant, que els dies passen, les setmanes i els mesos també. M’adono que prioritzo a una pacient abans que a mi, que prioritzo els meus fills abans que a mi, que prioritzo a tothom abans que a mi. I em trobo, a les 22h de la nit, cansada i enfadada, acabant un treball per la universitat que haig d’entregar aquell mateix dia. Em costa dormir després de tanta pantalla i a les 7.15h sona el despertador. Tornem-hi.
Buscant el centre quan et sents sobrepassada
Potser l’arribada del bon temps m’ajuda a veure que haig de canviar la perspectiva. Potser haig de començar a deixar anar. Veig que la Julieta farà un curs d’Arquetips Femenins i no m’ho penso dues vegades. Ja hi estic apuntada, sento que potser serà el que necessito per a tornar a trobar el meu centre. Necessito alliberar-me i descarregar. De vegades necessitem un cop de mà per acabar de trobar el camí.
Trobant l’ajuda quan estàs sobrepassada
El dia abans del curs faig sessió d’acupuntura amb la Sara. Ella també ho té clar: massa coses a fer, massa càrrega… l’energia està sota mínims. El curs amb la Julieta és especialment potent, potser també perquè m’arriba en el moment precís, en el moment que estava preparada per rebre’l. Entre moltes altres coses, ens formula tres preguntes, tres grans preguntes que no em deixen indiferent.
Les tres preguntes
Com et sents amb tu mateixa en aquest moment de la teva vida? Com mantens l’equilibri entre els diferents papers que representes a la vida? Et sents a gust quan expresses els teus sentiments? I les tres respostes, en el meu cas, coincideixen: no em sento en equilibri, ni hi ha harmonia ni coherència. A partir d’aquí, la decisió és meva. Què puc canviar? Què no puc canviar? I potser, el més important… què vull canviar?
Quants havers de puc eliminar?
Penso que és normal sentir-nos sobrepassades, especialment si som dones duent a terme diferents rols (mares, parelles, amigues, filles, àvies, alumnes, cuidadores…). Mica en mica ens anem carregant amb havers de. Un haver de no pesa gaire i gairebé no el notem. Tampoc ho notem massa si se n’hi van afegint de manera progressiva, anem fent, anem carregant. Fins que arriba un moment on la càrrega és tal que un petit pas ens costa horrors. Llavors, potser, és quan diem estic esgotada, no puc més, tot em supera, m’irrito de seguida, no gaudeixo com abans.
I, després d’haver fet una setmana de vacances aquest final de juny, torno amb una altra perspectiva i amb la intenció de continuar alliberant càrregues, quedant-me només amb allò necessari i, no sé si ho aconseguiré, reduïnt tot allò que em desconnecta del meu centre. Sentir que estic aquí, amb plenitud, per tot el que vingui.
Important formular-se també les preguntes: Creus que necessites alliberar càrrega? Creus que necessites desconnectar per connectar?
Gràcies a la Sara i a la Julieta per ajudar-me a recordar. Estic al camí.