Conviure amb la Covid

No sé com descriure el que sento després de veure l’actualitat de la Covid. És com un: «una altra vegada…?!!» barrejat amb aquella incertesa tan característica i que fa tant que arrosseguem, la sensació d’haver tornat enrere quan ja li teníem el peu al coll, la por, la ràbia... i la certesa de viure enmig d’unes normes força incoherents que, més que tranquil·litzar, ens maregen.

La pandèmia no s’acaba

La Covid és com una llosa que vam començar a portar aquells inicis de març del 2020 (ja?) i que mai més ens hem tret de sobre. És com un gra al cul, d’aquells que fan mal. Podem fer vida més o menys normal amb el gra al cul, tot i que hi ha èpoques que ens molesta més que d’altres. Quan ens molesta molt, impedeix que puguem fer les coses que per nosaltres són terapèutiques: quedar amb gent, anar a qualsevol lloc a sopar, fer abraçades i petons, seure en una butaca d’un teatre, fer esport… vaja, que aquest gra ens treu llibertat, molta. I com que el gra dura tant, arriba un punt que ja ens cansa, ens desanimem, ens frustrem.

Estem cansades i això ens fa explotar més ràpid

El gra ens fa mal i ens molesta i llavors, a la mínima, explotem. A la mínima que trobem un petit entrebanc, ens enfonsem. Perquè ja anem carregades. Són molts dies, moltes setmanes, molts mesos amb aquest gra que no desapareix.

Sento que la Covid, com aquest gra, pesa. Les que em coneixeu bé, sabeu que jo soc feliç al meu microMón i no necessito grans events socials, però ostres… com trobo a faltar aquelles abraçades espontànies al acomiadar-nos d’una sessió intensa a teràpia, o veure’ns la cara sencera sense mascaretes, o no sentir-te observada quan fas un estornut espontani al mig del carrer, o anar a veure la iaia a la residència sense haver de demanar una instància, o poder entrar als llocs sense haver de mostrar un passaport que no és garantia que no tinguis el virus.

Estic cansada. De virus. De quarentenes. De tests. De normes. De culpables. De negacionistes. D’ineptes. D’incoherències. I enteneu-me, ara, a cada petit entrebanc, sembla que costa més aixecar el peu. OJU amb el virus. Cuidem-nos molt 😉

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Ir arriba